Entrega premi ciutat de Vic a Josep Carreras

Escrit el 14-04-2024 per

El passat 8 d’abril el Sr Josep Carreras va recollir personalment el Segon Premi Ciutat de Vic que li vam atorgar des de l'associació Amics de la Ciutat - Vic

En arribar a la ciutat va ser rebut a l’ajuntament per el Sr. Albert Castells, alcalde de la ciutat, juntament amb l’equip municipal i també per el Sr. Joan Lopez, president de l’associació amics de la ciutat- Vic.

Va visitar les diferents dependències de l’ajuntament i va signar en el llibre d’honor de la ciutat a més de rebre uns obsequis.

 

 

Després vam anar a l’escola Municipal de Música, que aquest any compleix els 180 anys des de la seva fundació. Allà va signar una postal del cent-vuitantè aniversari i va visitar les instal·lacions del centre entrant en vàries classes on en aquells moments s’estaven impartint diferents matèries.

 

A les classes va estar parlant amb els alumnes que li van fer diferents preguntes i que el Sr. Carreras els hi va contestar a totes, van ser uns moments molt entranyables dels que no podem oferir imatges perquè alguns pares no han donat permís per fer-ho.

Finalment va a anar al teatre Atlàntida on va tenir lloc l’acte d’entrega del guardó corresponent al Segon Premi Ciutat de Vic.

Van obrir l’acte dos alumnes de l’Escola de Música que van interpretar una peça musical a quatre mans.

 

Seguidament el Sr. Joan Lopez, president de l’associació Amics de la Ciutat- Vic, va donar la benvinguda a tots els presents i al Sr. Carreras d’una manera especial i va anunciar la concessió del Guardó

 

Després Xavier Boada va llegir el següent encomi:

 

ENCOMI DEL SR. JOSEP CARRERAS I COLL

“Si he de ser sincer, crec que el més important és que, amb tot el que m’ha tocat viure, no he deixat mai de ser jo mateix. No m‘he enganyat mai. Sempre he tocat de peus a terra. He estat fidel a les meves arrels, al que he considerat els valors importants: els que vaig rebre dels meus pares i del meus avis. Després, potser m’he equivocat, però des del meu convenciment. Tanmateix, em sento orgullós d’haver sabut mantenir els meus principis, no trair-me”.

Aquesta és la resposta que Josep Carreras dona a la pregunta: Què és el més important que has fet en aquesta vida?

He volgut iniciar l’encomi del senyor Josep Carreras i Coll amb aquesta sincera declaració de principis, que transcriu Màrius Carol, al llibre “De viva veu” que rememora i visita la vida de l’artista, en diverses veus:

La de la immensa geografia professional, la veu del gran artista, vinculada al cant, a la música, La més íntima i personal, I l’esplèndida i generosa veu, si em permeteu, “l’altaveu” de l’home obertament generós i compromès, des d’una solidaritat activa, amb els que han d’enfrontar- se, sí o sí, a l’aridesa d’una malaltia severa i greu. En definitiva la veu del més lluminós humanisme.

La veu de l’artista, del músic, compositor i, per damunt de tot del cantant líric del tenor, hem tingut i tenim el regal de gaudir-la, i gaudir-la encara avui.

Una manera de fer interminable aquest laude, que ha de sotmetre’s als temps que marca el protocol, fora l’intent d’aturar-se, ni que fos breument, en tots els reconeixements, distincions i premis que li han estat atorgats al llarg de la seva dilatada i celebrada carrera artística. Hi ha però, alguns guardons especialment estimats: la medalla d’Or del Gran Teatre del Liceu, la medalla d’Or de la ciutat de Barcelona i la medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, però també la membresia d’Honor de l’European Societey for Medecine i la Medalla d’Or de la Societat Catalana de Trasplantaments. Cito aquests entre molts d’altres, no perquè sí, sinó perquè crec que són fites que assenyalen un camí íntim i personal  en la trajectòria vital de Josep Carreras.

Va néixer el dia cinc de desembre de 1946, el petit de tres germans, l’Albert i la Maria Antònia, al carrer Galileu del barri de Sants de Barcelona, en una senzilla casa de planta i soterrani, fill de Josep Carreras Soler -un de tants catalans que havia perdut la guerra- i d’Antònia Coll Saigi.

És possible que el primer indici de la seva vocació de cantant es produís quan tenia set anys, després d’haver vist al cinema “el Gran Caruso” protagonitzat per Mario Lanza. El cert és que arran d’aquest impacte li arriben les ganes de cantar i ho comença a fer a totes hores, amb una desimboltura i una afinació que sorprenen tothom qui l’escolta, especialment els pares, quan el nen s’atreveix amb tota naturalitat amb “la dona è Mobile”, de Rigoletto.

L’avi Salvador, s’adona del talent musical del Josep, però va ser la mare, la Maria Antònia, la primera a creure que el seu fill, podia arribar a ser un dia, cantant d’òpera.

No sense esforç econòmic de la família, comença la seva formació en solfeig i piano.

Arran d’una actuació radiofònica, a Radio Nacional, i als deu anys, es produeix el primer senyal del destí artístic al qual estava cridat: des del Liceu proposen que interpreti el paper d’un nen a l’òpera “El Retablo de Maese Pedro”, de Manuel de Falla, i amb només onze anys debuta a l’escenari del Gran teatre del Liceu, per repetir-hi, poc després, en un paper de vailet, a “La bohème”, al costat de la seva admirada Renata Tebaldi.

Havien de passar pocs anys més perquè el destí el fes transitar per un moment molt dolorós, la mort de la mare, que pocs dies abans d’anar-se’n, en una

conversa íntima i emotiva li va dir: “Lluita pel que tu creus. Has nascut per cantar.

I, sobretot, no interpretis òperes massa fortes per a tu.”

Cinc anys més tard, el 1970 va iniciar, amb èxit, la seva carrera professional al Gran Teatre del Liceu de Barcelona amb les obres Nabucco i Lucrezia Borgia.

Una trajectòria artística que, no per sabuda, deixa d’enlluernar. Josep Carreras ha cantat i ha estat aclamat en els escenaris més emblemàtics del món. Des del seu estimat Liceu, al Staatsoper de Viena, al Teatre allà Scala de Milà, al New York Metropolitan Opera House i al London’s Royal Opera House, per citar-ne alguns dels més prestigiosos.

Gran intèrpret del repertori romàntic i verista italià, posseeix una extensa discografia que inclou més de 150 gravacions entre òperes, recitals clàssics i música popular.

Essent com és una primera figura mundial del cant, ha compartit escenaris i gravacions amb altres primeres veus. Ha cantat amb Montserrat Caballé, amb Kiri Te Kanawa , Renato Bruson, Mirella Freni, Agnes Baltsa, Éva Marton, Jaume Aragall, Plàcido Domingo i Luciano Pavarotti, per citar-ne alguns.

Amb els tenors Pavarotti i Plácido Domingo va protagonitzar una gira de concerts, prou coneguda, que va tenir la virtut d’apropar l’òpera al gran públic.

Mostra d’això és que l’enregistrament que se’n va fer ha resultat ser el disc de música clàssica més venut de la història.

Amb una professionalitat i un compromís que van més enllà del fet artístic, accepta la direcció musical del Jocs Olímpics de Barcelona amb la il·lusió enorme de poder contribuir en l’èxit d’un esdeveniment que, durant dues setmanes, permetria que els ulls del món miressin cap a la seva estimada ciutat, Barcelona, i cap al seu país estimat, Catalunya.

Josep Carreras ha col·laborat amb les personalitats més icòniques de l’univers musical del seu temps:

Amb Herbert von Karajan, amb qui el va unir una relació d’amistat i admiració, el qual, l’any 1981 i després d’una gravació de Carmen de Bizet, li va dir: “He hagut de fer setanta quatre anys per escoltar la part de Don José tal com sempre l’havia somniat”. (segons el propi Josep Carreras, és la lloança més gran que mai li han fet).

També amb altres prestigiosos directors d’orquestra com Zubin Metha, Riccardo Muti, Lorin Maazel, Claudio Abbado, Leonard Bernstein..., i amb aclamats directors d’escena com Franco Zeffirelli, Giorgio Strehler i Harold Prince, entre d’altres.

El juliol de 1987, essent a París, en un dels moments més dolços de la seva carrera, l’atzar li fa una mala jugada: li diagnostiquen una leucèmia. Gairebé sense adonar-se’n, passa dels aplaudiments dels temples lírics al silenci d’una sala d’hospital. La família, amb els germans Albert i Maria Antònia al davant, són al seu costat i amb ells torna a Barcelona i es posa en mans del doctor Ciril Rozman, una eminència en el tractament de les leucèmies, que esdevindrà un íntim amic, un indiscutible referent en la seva vida i l’impulsor imprescindible de la Fundació Josep Carreras contra la leucèmia.

Al Sweedish Hospital de Seattle, comença una lluita sense treva per superar la malaltia on hi compta tot, l’indiscutible esperit positiu i de superació del malalt, clau per a la recuperació, les estratègies per mantenir-se ferm en hores baixes, (aquí també amb la música com a protagonista, ja sigui repassant àries llargues mentre duraven els tractaments i escoltant sovint el que el propi Carreras ha batejat com “la banda sonora de Seattle”: el concert número 2 per a piano i orquestra de Rakhmaninov) i, evidentment, hi compta també la Providència indiscutiblement aliada amb la ciència mèdica.

Després de mesos de no donar el braç a tòrcer, al febrer de 1988, arriba la bona i gran notícia. Segons ell mateix, l’èxit més important de la seva carrera: Josep Carreras pot tornar a casa. Ha guanyat la vida. La mateixa vida que li ha fetconèixer els seus límits i que ara l’obsequia amb una mirada renovada, on el paradigma ha canviat. Ara, el que ja abans s’intuïa just, es fa necessari, i pren la forma de solidaritat, de compassió i d’empenta a l’avenç científic, amb l’objectiu de fer costat als malalts i junts guanyar la batalla a les leucèmies.

És la manera de retornar generosament el que també ha estat donat generosament. En paraules de Josep Carreras: “Des que vaig tornar curat, vaig pensar que tenia un deute amb la vida.”

Passada aquesta dura experiència, i a casa seva, a l’Ametlla de Mar, hi comença els exercicis de vocalització, pensant en la seva reaparició i, per damunt de tot, gaudeix plenament de la relació amb els seus dos fills, la Júlia, que aleshores estava a punt de fer deu anys i l’Albert que en tenia quinze.

També és aquesta mirada humanitària i compromesa la que, al juny de 1994, en plena guerra dels Balcans, el fa viatjar a Sarajevo acompanyat pel director d’orquestra Zubin Mehta (un home del qual el mateix Carreras afirma que ha fet de la pau entre els pobles, la seva raó de ser), per participar al concert de La Missa de Rèquiem de Mozart, patrocinat per les Nacions Unides, en un moment en què encara s’escoltaven els bombardejos a poca distància de la capital.

L’any 1988, havia nascut la Fundació Josep Carreras contra la Leucèmia, de la qual Josep Carreras n’és el president. Una aventura que, segons les paraules del propi artista, “és la voluntat de tornar d’alguna manera a la societat l’afecte, la dedicació i la solidaritat rebuts durant el seu tractament.”

Un bon nombre de científics, artistes i personalitats polítiques del moment s’involucren en aquest projecte fundacional. Hi ha una persona molt especial però, molt admirada i estimada, el professor Ciril Rozman, que l’ha acompanyat en els moments més durs i que aboca tot el seu coneixement, amor i entusiasme en el projecte i que n’esdevé, des de l’inici, el vicepresident.

La Fundació s’estructura en quatre grans programes d’actuació estratègics: l’Institut de Recerca contra la Leucèmia Josep Carreras, el Registre de donants de medul·la òssia, el Programa d’Experiència del Pacient i el Programa de Pisos d’Acollida.

Amb seus a Barcelona, als Estats Units, Suïssa i Alemanya, la Fundació compta amb prop de 125.000 socis, d’imparables, que són la saba imprescindible d’aquest arbre que no para de créixer i que, al costat d’altres projectes solidaris, en un segle XXI -no pas exempt de foscors-, sostenen l’esperança en la humanitat i ens encoratgen a creure en una albada en la qual, la llum del coneixement, de la fraternitat i de la pau, vencerà, vencerà, vencerà.

Moltes gràcies senyor Josep Carreras.

 

A continuació El Sr, Carreras va ser entrevistat per la periodista Sílvia Coppulo, on van repassar els fets més rellevants de la seva vida, en una xerrada molt oberta i cordial.

 

Després ens van oferir el seu art la Mezzosoprano Gemma Coma i el pianista Jordi Domènec.

 

Tor seguit el Sr Joan Lopez, President de l’associació Amics de la Ciutat-Vic va fer entrega del trofeu del Segon Premi Ciutat de Vic al Sr. Josep Carreras, que va dirigir unes paraules d’agraïment a tots els presents.

 

La cloenda de l’acte la va fer el Sr. Albert Castells, Alcalde de Vic.

 

Per finalitzar van tornar a actuar la Mezzosoprano Gemma Coma i el pianista Jordi Domènec

Val a dir que el teatre Atlàntida estava ple de gom a gom