Descobrint Vic
L’amic Joan em demana que escrigui sobre Vic. Vull suposar que és perquè sóc un vigatà “adoptat”: jo sóc gracienc de naixement, i només fa una dotzena d’anys, un amunt o avall, que visc a Vic. I ser gracienc marca molt, i encara més si ets nascut a la Plaça del Sol, per molts el veritable cor de la Vila.
Gràcia sempre ha estat un “barri” especial de Barcelona (les cometes hi són perquè per nosaltres en realitat és i serà sempre una Vila), en els seus carrers i les seves places va ser l’últim lloc on es feia vida de veïnatge a la gran ciutat. I no fa pas tant de temps, encara hi viu gent que va viure aquella Gràcia de carrer, de coneixença dels veïns, aquells anys en què la festa major era per gaudir entre el veïnat.
Però d’uns anys cap aquí tot allò s’ha anat perdent. La gentrificació salvatge amb la irrupció dels pisos turístics, l’especulació urbanística, la pròpia limitació derivada dels seus carrers estrets i sense aparcaments, la proliferació de locals d’oci nocturn... tot això ha fet que el barri, poc a poc, vagi perdent la seva pròpia personalitat. Encara resisteix, una mica per un cert romanticisme esnob de persones amb poder adquisitiu que s’hi instal·len, una altra mica perquè encara hi queden graciencs de tota la vida; també perquè la pròpia configuració dels locals comercials impedeix la construcció de grans centres comercials, i s’hi poden trobar molts comerços “de barri”, on s’hi reflecteix també la riquesa cultural que hi ha aportat la immigració. Ep, però no perdem de vista que la població de la Vila és de més de 120.000 habitants.
Per què parlo de Gràcia, quan havia de parlar de Vic? Doncs perquè crec que és important que sapigueu d’on vinc, i perquè penso el que penso de Vic.
Vic no era una ciutat desconeguda per mi, ja hi havia vingut unes quantes vegades, i abans de venir-hi a viure vaig estar treballant-hi tres anys, fent “la va i ve” (sempre m’ha agradat molt aquesta expressió, que no he sentit enlloc més que aquí). Aquests tres anys em van servir per agafar-li el pols a la Ciutat, a la seva gent, al seu ritme. Perquè, quan un ve de Barcelona, ho troba tot alentit: anar a comprar per primera vegada a una botiga de Vic pot ser desesperant per un barceloní, si mentre fa cua té al davant algú que parla amb la dependenta sobre les petites quotidianitats (els estudis dels fills, la malaltia d’un conegut, un accident de cotxe, la boira, el fred...). Estem tant acostumats a no conèixer ningú i anar amb presses, que mentre esperem se’ns mengen els nervis.
Ah, però un cop la ment s’habitua al ritme, llavors és quan es comença a gaudir de la Ciutat. I això és precisament el que em va enamorar de Vic: aquesta amabilitat de carrer, aquest poder-se aturar en qualsevol moment perquè un es troba un amic, un conegut, o un saludat (tampoc ho havia sentit mai, això de “amics, coneguts i saludats”). Més enllà de la seva arquitectura, els seus carrers, museus o monuments, el veritable tresor de Vic és la seva gent, la vida al carrer. Com havia estat abans Gràcia. Aquest creuar-se pel carrer, amb una conversa tant vigatana:
- Ei! Com vas? Tot bé?
- Sí, i tu?
- Bé, bé!
- Va, ja ens veurem!
O creuar-se amb un “bon dia” amb algú que no saps qui és ni què fa, però que te’l creues cada matí, a la mateixa hora, camí de les respectives feines. Perquè? Per amabilitat. Rara és la vegada que passegi per Vic i en mitja hora no deixi anar mitja dotzena de “Siau! Vagi bé!”. Això passava fa gairebé vint anys... i continua passant ara, amb deu mil habitants més! Perquè encara continua sent una característica vigatana, i tots els que, com jo, hi venim a espetegar, ens enamorem, en gaudim i ho practiquem. Perquè això també és qualitat de vida.
Però no tot són flors i violes. La vida de barri també s’està perdent, i no per gentrificació, turisme o especulació. Les botigues “de barri”, que ara les anomenen “de comerç tradicional”, estan sucumbint davant les grans superfícies i la falta d’estacionaments. En alguns barris de Vic és una hemorràgia constant (i sembla imparable) de botigues que abaixen la persiana, i en altres barris no les abaixen perquè ja fa temps que no n’hi ha d’aquestes botigues, o no n’hi ha hagut mai.
O tenim molt clar que si alguna cosa vertebra la vida al barri són els petits comerços i les associacions veïnals –ambdues són necessàries!-, o poc a poc, sense adonar-nos-en, ens anirem convertint en desconeguts per als nostres propis veïns. Des de les administracions cal un impuls a aquests comerços, que vagi més enllà de campanyes publicitàries i es constati en ajuts reals, subvencions o bonificacions impositives. El comerç, no ens enganyem, té un objectiu econòmic, i “fer barri” és un efecte col·lateral. No podem demanar que s’obrin botigues allà on no es poden guanyar la vida!
La vida al carrer és la que fa forta la Ciutat, que cohesiona, integra, i enriqueix culturalment i social. No la deixem perdre.